El dimecres 30 de Juny va començar a TV3 un programa intitulat “bricolatge emocional” presentat per Gaspar Hernàndez conegut pel programa de ràdio l’ofici de viure de Catalunya Ràdio i la seva novel·la “El silenci”, premi Josep Pla 2009. En cada capítol, es presentaran temes que es troben en llibres de creixement personal, que parlen de psicologia positiva i d’eines per gestionar millor les nostres emocions. Hernàndez contarà amb la col·laboració d’experts psicòlegs, coachs, filòsofs, escriptors i la experiència de persones populars relacionades amb el tema tractat. En el primer capítol de “bricolatge emocional” es va parlar de la bona sort. Van descriure la bona sor de la següent manera “la bona sort és com una llavor que has de plantar perquè creixi, l’has de regar perquè no li falti ni li sobri aigua, l’has d’adobar perquè no li falti aliment, protegir-la de la calor i el fred perquè no es mori, depèn de nosaltres i de l’esforç que li dediquem”. D’aquesta manera la bona sort es diferencia de la sort a seques que depèn exclusivament de l’atzar i no de nosaltres. El programa estava enfocat sobre com generar aquesta bona sort per tenir èxit en els nostres propòsits i en la vida. Els ingredients necessaris per tenir bona sort són responsabilitat,  bones actituds, crear circumstàncies, però també visió, passió, esforç i perseverança. Si ho enfoquem a la salut, no tenim sort si som ferits greument per un cotxe que se’ns tira damunt o si som víctimes d’una catàstrofe natural o mediambiental o d’un acte terrorista. En aquests casos les causes de les nostres ferides o malalties no depenen de nosaltres, l’atzar a fet que estiguem en el lloc i en el moment inoportuns. Podem dir el mateix pel que fa les infeccions bacterianes o víriques altament contagioses. Però en el cas de moltes malalties o accidents l’atzar i te poc a veure. La bona sort en la salut també depèn de la responsabilitat sobre les nostres actituds o els hàbits de vida i de crear circumstàncies per la nostra seguretat, el nostre benestar i disminuir el nostre estrès. Depèn també de l’esforç per anar a fer exercici, deixar de fumar o beure, aprendre a menjar i cuinar de manera saludable, regular les nostres emocions, etc… Depèn també de la perseverança què ens permet adaptar-nos, recuperar-nos o curar-nos de malalties o incapacitats quan ja les tenim. Hi ha ben pocs arbitraris accidentals en els processos de la salut, de la malaltia o de la curació. El programa del Gaspar Hernàndez ens vol portar a la reflexió sobre nosaltres mateixos i presenta la idea d’una societat emocionalment més saludable i responsable. Per arribar-hi es necessari la implicació de cadascú de nosaltres.

Ja estem a la tardor i aviat arribarà l’hivern. Comença l’època dels refredats i de les grips. Aquest any, a més a més, ens hem de protegir de la nova grip A. El nostre sistema immunitari està sempre en alerta, protegint-nos dels virus, els bacteris i altres patògens que no són reconeguts com a parts del cos. El sistema immunitari no reconeix tot el bacteri o virus com a tal, sinó menudes molècules d’aquest. Cada molècula reconeguda com a estranya es diu antigen. El treball del sistema immunitari és tan extens i important que és primordial mantenir-lo en bones condicions.

El sistema immunitari és un sistema difós, format per un gran nombre d’òrgans i de teixits, disseminats per tot el cos. Els òrgans limfoides primaris del sistema immunitari són el timus i la medul·la òssia i aquests fabriquen o maduren les cèl·lules immunitàries. Als òrgans secundaris és on es produeix el contacte entre les cèl·lules del sistema immunitari i l’antigen, el que activa la resposta immunitària. Aquests són la melsa, els ganglis limfàtics, el teixit limfoide del fetge i altres teixits limfàtics associats a mucoses, com les plaques de Petcher a l’intestí.

L’intestí és una barrera immunitària important de l’organisme ja que està exposat directament a molts agressors externs. L’intestí no és un òrgan inert i estèril, ni un simple tub per on passen els aliments que poden irritar-lo. L’intestí és un òrgan dinàmic i que té un ecosistema complex. A l’intestí interactuen tres components, la flora intestinal (bacteris i fongs), la mucosa i el sistema immunitari, els quals han d’estar en equilibri constant. Quan l’intestí està irritat o estressat, o bé pel que mengem o bé pels nervis que ens fan un nus a la panxa, es crea una inflamació crònica, els aliments no s’absorbeixen degudament, el sistema immunitari es debilita i és més fàcil que agafem infeccions. Un cop l’equilibri intestinal està alterat, pot haver-hi repercussions a d’altres parts del cos.

Què podem fer per ajudar el nostre sistema immunitari

Alimentació.

-       La producció i el funcionament de les cèl·lules immunitàries necessiten aportacions adequades de glúcids, proteïnes i lípids. Una alimentació deficient o la desnutrició (baix consum de calories i proteïnes) redueixen la producció de cèl·lules immunitàries i afavoreixen les infeccions. Els atletes, les persones amb addiccions, les persones anorèxiques, les persones grans, les persones intolerants o al·lèrgiques a certs aliments i les persones que pateixen de certes malalties són grups de persones amb més risc de tenir un sistema immunitari dèbil. Quan el sistema immunitari es debilita per culpa d’una alimentació deficient, les mucoses es tornen més permeables als patògens, com per exemple a l’Helicobacter Pylori o al Candida Albicans a l’intestí. Un cop aquests patògens s’instal·len, alteren la flora intestinal, inhibeixen encara més el sistema immunitari  i augmenten el dèficit nutricional perquè interfereixen en l’absorció de nutrients (proteïnes, vitamines…), causant problemes locals (diarrea, constipació) però també a distància (mal de cap, inflamació…). És un peix que es mossega la cua.

-       El consum elevat de greixos saturats, el sobrepès, l’obesitat i la diabetis redueixen la funció immunitària. En aquests casos, l’activitat de les cèl·lules immunitàries està alterada, la circulació limfàtica i sanguínia està afectada i es produeix inflamació. Les persones obeses o diabètiques són més susceptibles a les infeccions respiratòries i intestinals, i si es fereixen, la ferida s’infecta amb més facilitat i costa més de curar.

-       Els següents aliments: fruita, verdura, cereals complerts, bolets, te, iogurt, peix blau, espècies i algues, són rics en vitamines i minerals i altres nutrients que ajuden al sistema immunitari. Les vitamines i els minerals imprescindibles pel sistema immunitari són el zinc, el coure, el seleni, el ferro, la vitamina E, la vitamina A i els betacarotens, la vitamina C i la vitamina D.

-       Els àcids grassos omega-3 o olis de peix (EPA-DHA) són antiinflamatoris, activitat que ajuda a equilibrar les funcions del sistema immunitari.

-       Els bacteris làctics protegeixen l’intestí perquè competeixen amb els microorganismes nocius i limiten el seu creixement. Ajuden i reforcen el sistema immunitari intestinal en la seva funció d’evitar les infeccions.

-       En la medicina tradicional, es creu que algunes herbes estimulen el sistema immunitari, com ara l’equinàcia, la regalèssia, el ginseng, l’astràgal, la sàlvia, l’all, el saüc, els bolets Xiitake, i la mel.

Activitat física.

Una activitat física moderada té efectes positius sobre el sistema immunitari, estimulant la producció de noves cèl·lules. L’excés d’activitat física o el sobreentrenament perjudica el sistema immunitari perquè provoca inflamació i estressa i debilita les mucoses, fent-les més permeables als patògens.

Reducció de l’estrès.

Quan ens estressem, ens posem nerviosos i els nivells d’algunes hormones augmenten a la sang, com per exemple el cortisol. Aquestes hormones inhibeixen el sistema immunitari. Dormir poc o no descansar també estressa el cos. La meditació, la relaxació o el ioga poden ajudar a fer pujar les defenses del cos.

Higiene.

Rentar-se les mans sovint i tenir cura de la qualitat, l’estat i la cocció dels aliments limita la nostra exposició a patògens i ens ajuda a limitar infeccions.

El colesterol és un compost lipídic natural format per un esteroïde, un lípid i un alcohol que participa en la constitució de les membranes dels teixits dels animals. El colesterol del nostre cos prové de dues fons, el fetge en produeix la major part (colesterol endogen) i la resta la ingerim a través de l’alimentació (colesterol exogen).

La funció del colesterol és:

• Intervenir en la formació d’àcids biliars, vitals per a la digestió de les grasses.
• Ésser el principal precursor en la síntesi de la vitamina D.
• Ésser un component de la membrana cel·lular, li dóna principalment estabilitat i fluïdesa.
• Ésser un precursor important d’algunes hormones com les sexuals i les tiroïdes.
• Ésser necessari per a les funcions cerebrals i el sistema immunitari.

Els lípids no es dilueixen en l’aigua i s’aglomeren formant boletes de greix. Això ho veiem cada dia quan cuinem o volem rentar plats i olles greixosos. En la sang passa exactament el mateix, els greixos no s’hi dilueixen i formen boletes. Aquestes boletes s’anomenen lipoproteïnes i estan formades per lípids (triglicèrids), colesterol i proteïnes. Les lipoproteïnes segueixen una ruta que va de l’intestí al fetge, del fetge als òrgans i a les cèl.lules que necessiten colesterol i lípids, i tornen al fetge perquè l’excés de colesterol s’elimini per la bilis. Les lipoproteïnes es van transformant al llarg de la ruta a mesura que intercanvien colesterol i lípids amb els òrgans i els teixits. Així doncs existeixen diferents classes de lipoproteïnes que contenen quantitats diferents de colesterol i lípids (triglicèrids).

Parlarem de dos tipus de lipoproteïnes:

* Lipoproteïnes de baixa densitat (LDL): Contenen prop del 70 per cent del colesterol del sèrum i transporten el colesterol del fetge a totes les cèl.lules de l’organisme.

* Lipoproteïnes d’alta densitat (HDL): Acumulen el 20 per cent del colesterol total i recullen l’excés de colesterol de les cèl.lules i el tornen al fetge perquè sigui excretat a través de la bilis

» More: El colesterol

Un additiu alimentari és qualsevol substància que normalment no es consumeix com a aliment en si, ni s’utilitza com a ingredient característic en l’alimentació, independentment que tingui o no valor nutritiu. L’additiu s’afegeix intencionadament als productes alimentaris, amb un propòsit tecnològic en la fase de la seva fabricació, transformació, preparació, tractament, envasament, transport o emmagatzematge. D’aquesta manera els aliments seran més agradables a la vista (colorants), al gust i a l’olfacte (aromes, edulcorants i exhaustors del gust), més fàcils de conservar i fins i tot més lleugers des del punt de vista nutricional.

Per avaluar la seguretat i perquè s’autoritzi l’ús d’un additiu cal que tingui un propòsit útil demostrat i s’ha de sotmetre a una valoració científica rigorosa i complerta. A Europa l’organisme que es fa càrrec d’aquesta avaluació és l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (AESA) sobre additius. Les seves valoracions es basen en la revisió de totes les dades toxicològiques disponibles. A partir de l’anàlisi de les dades de què es disposen, es determina un nivell dietètic màxim de l’additiu que no tingui efectes negatius sobre la salut.

El número E que identifica els additius implica que un d’ells ha estat aprovat per la Unió Europea després d’haver superat les proves d’avaluació de seguretat. El sistema de números E s’utilitza, a més, com una manera pràctica d’etiquetar els additius permesos en tots els idiomes oficials de la Unió Europea. Els additius han d’estar indicats en la llista d’ingredients: obligatòriament amb el nom de la categoria, seguit del seu nom específic o del seu número E, que permet al consumidor identificar-los en l’etiqueta.

» More: Els additius alimentaris

Avui  inaugurem aquest blog INOUTw i ho fem amb molta il.lusió. Hi parlarem de salut, de nutrició i de benestar des d’un punt de vista integratiu i global. També proposarem una visió holística de la salut : una visió que considera l’individu com una persona sencera, física i mental, en harmonia amb el seu entorn.

La Salut és pot definir no solament com l’absència d’afeccions o malalties, sinó com l’estat de complet benestar físic, mental i social.

La salut implica que totes les necessitats fonamentals de les persones, ja siguin afectives, sanitàries, nutricionals, socials i culturals, estiguin cobertes. És pot dir que en la societat en què vivim és cada dia més difícil estar en salut. Veiem com alguns problemes de salut crònics i no transmissibles com l’obesitat, les malalties cardiovasculars, la diabetis de tipus 2, el càncer, les malalties respiratòries, la depressió, etc…, no paren d’anar en augment arreu del món (tant en els països riscs com en els pobres). Aquestes malalties estan estretament relacionades amb factors de risc modificables: una dieta inadequada (consum feble de fruites i verdures), la sobrecàrrega ponderal (sobrepès) i l’obesitat, el sedentarisme i el tabaquisme. A aquests factors podem afegir els riscos psico-socials, derivats de l’estrès i de la nostra impotència a fer-hi front. Ens deixem portar per les nostres emocions que no controlem i som víctimes de les principals forces que provoquen canvis socials, econòmics i culturals: la globalització, la urbanització, el consum, l’envelliment de la població i la política medi-ambiental. Ens sentim indefensos davant aquestes forces i la noció de salut i benestar se’ns escapa de les mans.

» More: Una nova era: medecina integrativa i salut